Blogs

Introduïu un llistat de noms d'usuari separats per comes.

Nuevos modelos de periodismo científico: hacia la esperanza


La crisis económica avanzó pareja a lo que muchos llamaron la crisis del periodismo. La falta de recursos obligó al cierre de cabeceras, al recorte de salarios y de trabajadores y a la sensación de estar perdiendo un valor nuclear. El periodismo científico no fue ni mucho menos ajeno a ello. Acostumbrado a ocupar un papel lateral, fue de los primeros en acusar el golpe y sus secciones acabaron por ser de las más castigadas.

Pero también, y paralelamente, fueron surgiendo nuevos medios. En general digitales, en general haciendo de la necesidad virtud. Por varias razones hubo muchos que no sobrevivieron. Otros, como Materia, especializados en periodismo científico, se reconvirtieron y acabaron siendo responsables de la sección de ciencia de un medio tradicional como El País. Nacieron fundaciones como Civio, que se mantienen con éxito bajo una estructura colaborativa, o un poco antes la Agencia Sinc, una apuesta pública ya consolidada. Y, en medio de ese paisaje, han aparecido iniciativas como Percientex, que pretende servir como un escaparate de buenas prácticas; de un periodismo científico que, desde una u otra trinchera, desde medios más novedosos o más tradicionales (sea lo que sea que eso signifique) lucha por mostrar que siguen apareciendo ejemplos de calidad. Que la esperanza está fundada.

Turisme per a Gent Curiosa, nova línia per fomentar l'atractiu cultural i científic de les comarques de Barcelona


Des de l’Oficina de Promoció Turística de la Diputació de Barcelona i entre les accions previstes per aquest 2018 Any del Turisme Cultural s’ha decidit impulsar un seguit d’estratègies orientades a posicionar la nostra demarcació com a destinació de turisme cultural als diferents mercats.

La ciència del règim franquista


Tradicionalment el concepte de ciència s’ha associat a valors com la llibertat. La idea que se’n deriva és que el desenvolupament científic només es pot produir en un estat democràtic on les llibertats dels investigadors i, per tant, les línies de recerca estiguin garantides per l’estructura social i política. Fora d’aquests esquemes, tot avenç científic és observat com una anomalia històrica. Tanmateix, lluny de situar-se com a excepcions que van en contra de la norma, la relació entre ciència i dictadura mai ha resultat antinatural. I el cas de l’Espanya franquista n’és un exemple.

L'Espanya de Franco naixé després d'una sanguinària guerra fratricida en què l'enfrontament militar quedava polaritzat per dos principals blocs ideològics. Després de tres anys de dura batalla, el bàndol franquista aconseguí el control del territori i imposà la seva ideologia totalitària com a eix reconstructor de la nació. Era l’any 1939 quan, un cop acabada la Guerra Civil, el règim franquista plantejà l’imperatiu de tornar a situar a Espanya a l’alçada de la resta de potències europees. El franquisme prometia la reconstrucció del país mitjançant la implementació d’una economia autàrquica, la industrialització del territori, la colonització agrària, la independència energètica, la protecció dels recursos naturals, entre d’altres. Directament o indirectament, el programa polític franquista acabava plantejant el desenvolupament científic com a eix vehicular de la nova identitat nacional.

Ciutats que estimen les dones


Una tarda del passat mes de maig, una desena de dones es van reunir en un col·legi del barri madrileny de Fuencarral. El grup, format per mestresses de casa amb nens, jubilades i adolescents, estava convocat per Inés Novella, una urbanista de la Universitat Politècnica de Madrid. Novella va desplegar davant d’elles un mapa del barri. Les dones van apuntar les seves zones preferides, els carrers pels quals prefereixen no passar i les àrees que els proporcionen serveis i oportunitats. 
 

Al cap d’unes setmanes, el mateix grup va tornar a quedar amb Novella. Van fer un llarg passeig per Fuencarral, mentre la investigadora prenia nota de totes les seves observacions. “A mesura que les participants es van obrint, surt molta informació. En una activitat d’aquest tipus, que vaig fer en una altra ciutat, una participant va revelar que havia sofert una agressió sexual al carrer”, explica Novella.
 

El que sorgeixi d’aquestes trobades entrarà en un informe d’impacte de gènere que Novella entregarà a l’empresa responsable de Madrid Nuevo Norte. Es tracta d’un gegantí projecte urbanístic que ocuparà terrenys d’antic us ferroviari, avui semi abandonats, al voltant de l’estació de Chamartín, perllongant pel nord el Passeig de la Castellana i “cosint” el nord de Madrid. 

Hacia una política basada en la evidencia: de la ciencia al Parlamento


Son dos mundos que apenas parecen tocarse: la ciencia y la política. No mucho más allá, al menos, de las constantes reivindicaciones de la primera tratando de conseguir una mejor financiación por parte de la segunda. Sin embargo, hay una multitud de puentes potenciales entre una y otra, puentes aún por construir y que no tienen tanto que ver con políticas científicas como con el camino inverso, con la ciencia ayudando a hacer mejores políticas y en multitud de ámbitos. Una política que, sin negar las ideologías, trabaje más cercana a la evidencia. Una ciencia que, sin negar su propio funcionamiento, se mezcle con las decisiones en sociedad.
 

Ese es el propósito último de Ciencia en el Parlamento, una iniciativa surgida de un grupo de científicos que pretende mejorar ese diálogo a nivel del Estado español. “Muchos de nosotros hemos estado en el extranjero y veíamos cómo funcionaba en otros países”, comenta Andreu Climent, investigador postdoctoral en el Hospital Gregorio Marañón y uno de los principales impulsores del proyecto. “Es obvio que tenemos un problema de política científica, pero también en el modo en que empleamos la ciencia en la sociedad. Y ese problema muchas veces está en los propios científicos, porque nos cuesta salir de nuestra zona de confort, de nuestros propios laboratorios”.

Coneixement compartit i polítiques locals


Qualsevol política pública es basa en una teoria més o menys explícita sobre l’existència d’unes necessitats que cal atendre, i sobre la forma com es distribueixen els recursos disponibles per a realitzar les accions que han de produir els resultats buscats. La defensa de la salut dels ciutadans o el desenvolupament d’un entorn respectuós amb el medi ambient exigeix la informació científica i tècnica més recent. Els científics produeixen proves, que els polítics utilitzen per prendre decisions. A canvi, els responsables polítics proporcionen als científics requisits d'evidència i recursos per a la recerca. Científics i polítics necessiten treballar junts.

En el punt crucial en què som, especialment en els ajuntaments, hi apareix el tercer actor: els ciutadans. El nou urbanisme ja no busca solucionar com es fa la ciutat, sinó quina ciutat volem. La política local, doncs, ofereix les oportunitats òptimes per a la intervenció de l’organització veïnal en la planificació urbanística amb l’objectiu de millorar les condicions de vida i l’equitat territorial. Així doncs i cada cop més, en la presa de decisions relatives a l’aspecte i els usos de les ciutats s’acosten tres mons: gestió, recerca i ciutadania. Com en un triangle. Aquesta visió inclusiva compromet tots tres actors a comprendre com és el coneixement científic, com es poden planificar les accions polítiques i quines són les necessitats dels ciutadans. El coneixement compartit entre tots tres ha proposat solucions en àmbits com la mobilitat a diferents ciutats i la reducció de desigualtats entre els barris de Barcelona.

10 iniciatives innovadores de divulgació científica


Fer que el coneixement científic arribi a nous públics és tasca àrdua però necessària. Per això, són cada vegada més les iniciatives que sorgeixen per “revolucionar” la divulgació científica convencional i, així fent, atraure nous públics a la ciència. Des de festivals científics per als més canyers, fins a monòlegs còmics i espectacles en directe per riure, aprendre i enamorar-se de la ciència. Si el món canvia, la comunicació científica s’adapta per connectar amb nous públics.

Javier Polinario, periodista i formador en divulgació a través de xarxes socials, explica: “Avui en dia és més necessari que mai divulgar ciència, ja que hem d'aconseguir que la gent sigui partícip dels avenços en investigació i, alhora, que la recerca estigui en línia amb les necessitats reals de la societat”. D’altra banda, són molts els experts que consideren que el foment de la comunicació científica va més enllà de la simple transmissió del coneixement: “Moltes vegades és més important transmetre la necessitat de desenvolupar un pensament crític que no pas el coneixement científic en si mateix”, explica Lydia Gil, documentalista experta en divulgació a través de xarxes socials.

Què li fa la ciència a la ciutat?


El suburbi napolità de Sant Giovanni a Teduccio - amb els murs coberts de grafiti, roba estesa entre els edificis, i una profunda crisi que l’acompanya des dels anys ’80, quan es va tancar l’empresa alimentària que donava feina a la gent del barri – sembla un lloc improbable per instal·lar-hi una acadèmia de desenvolupadors de Apple. Tanmateix, és exactament aquesta l’aposta de la Universitat Federico II de Nàpols, en col·laboració amb la tecnològica fundada per Steve Jobs.


“Els promotors s’estan prenent molt seriosament l’idea d’integrar el centre d’investigació amb els negocis existents en la zona”, afirma Jean Paul Addie, investigador en urbanisme de la Georgia State University (EEUU), que està seguint el cas des de prop.


Maqueta de la Developer Academy de Apple, a la Universitat Federico II de Nàpols / Università Federico II di Napoli

Contaminación urbana: la ciencia detecta un problema de todos los sistemas


“Al principio se pensaba que la contaminación sólo afectaba a los pulmones, y únicamente cuando había picos muy altos”, comenta Bénédicte Jacquemin, investigadora en el Instituto de Salud Global de Barcelona (ISGlobal). “Ahora sabemos que nos afecta a todos incluso desde antes de nacer, que lo hace de manera aguda y crónica y que repercute en nuestra calidad de vida, en todos nuestros órganos y sistemas”.

Barcelona no solo no se libra de este problema, sino que en ella es especialmente acuciante. Por su gran densidad, por su trazado dispuesto en auténticas autopistas urbanas y por su particular disposición geográfica, tiene el dudoso honor de ser una de las ciudades más contaminadas de Europa, superando permanentemente los límites exigidos tanto por la Organización Mundial de la Salud (OMS) como por la Unión Europea. Un estudio del año 2009 estimó que, si se cumplieran las normativas de la OMS, habría cada año 3.500 muertes prematuras menos, se aumentaría la esperanza media de vida en más de un año y se ahorrarían hasta 6.400 millones de euros, entre otras innumerables ventajas. ¿Por qué no acaba de llegar este mensaje con toda su crudeza?

Los estudios científicos están mostrando la magnitud del problema, con consecuencias hace poco insospechadas como la repercusión de la contaminación en el desarrollo cerebral y el aprendizaje de los niños. Están apuntando también muchas de las soluciones, con indicaciones concretas de las medidas más necesarias y eficaces a adoptar. De alguna manera está señalando y guiando la importancia y la salida a un problema enorme pero de apariencia invisible. Sin embargo, las medidas están siendo lentas y tímidas, y casi ninguna se libra de críticas de uno u otro sector. Este es un resumen de la situación: el problema, su repercusión, las acciones necesarias, los responsables.

La cultura científica de la ciutadania


Els historiadors de la ciència concorden que l’interès massiu del públic cap als afers de ciència i tecnologia va començar durant i després de la segona guerra mundial, quan les incursions aèries i la seva detecció per radars van canviar el progrés –si es pot dir així– de les guerres. Una dècada més tard l’interès es va adreçar cap a l’astronàutica, quan el llançament de l’Spútnik pels soviètics va fer prometre Kennedy –per recuperar l’orgull ferit ianqui– que els Estats Units arribarien a trepitjar la Lluna, cosa que es va culminar en el viatge de l’Apollo 11.

Al mateix temps, la comercialització dels antibiòtics, que permetien guarir-se de malalties abans mortals; i dels pesticides, que aniquilaven les odiades plagues que minvaven els conreus, també acaparava l’interès de quefers relacionats amb la química i la farmacologia. La publicació, el 1962, del llibre «Primavera silenciosa» va ser una alerta i el despertar del moviment ecologista. La biòloga Rachel Carson advertia dels efectes perjudicials dels pesticides, especialment en els ocells –que en desaparèixer no se sentia el seu cant– i de la ocultació d’aquestes dades per part de la indústria química.

En la dècada dels setantes va ser la recerca del càncer, que omplia els diaris, i, en la dècada dels noranta, la genòmica, un coneixement relacionat que s’havia desenvolupat pels avenços en les tècniques de laboratori i de computació. En l’actualitat, cap dels casos anteriors no ha perdut interès, i s’hi han afegit el canvi climàtic i el coneixement del nostre cervell. Qui més qui menys, tenim noció. Però, en paraules d’Isaac Asimov, «L'aspecte més trist de la vida en aquest precís moment és que la ciència reuneix el coneixement més ràpid del que la societat reuneix la saviesa».