blog de junyentc

Coneixement compartit i polítiques locals


Qualsevol política pública es basa en una teoria més o menys explícita sobre l’existència d’unes necessitats que cal atendre, i sobre la forma com es distribueixen els recursos disponibles per a realitzar les accions que han de produir els resultats buscats. La defensa de la salut dels ciutadans o el desenvolupament d’un entorn respectuós amb el medi ambient exigeix la informació científica i tècnica més recent. Els científics produeixen proves, que els polítics utilitzen per prendre decisions. A canvi, els responsables polítics proporcionen als científics requisits d'evidència i recursos per a la recerca. Científics i polítics necessiten treballar junts.

En el punt crucial en què som, especialment en els ajuntaments, hi apareix el tercer actor: els ciutadans. El nou urbanisme ja no busca solucionar com es fa la ciutat, sinó quina ciutat volem. La política local, doncs, ofereix les oportunitats òptimes per a la intervenció de l’organització veïnal en la planificació urbanística amb l’objectiu de millorar les condicions de vida i l’equitat territorial. Així doncs i cada cop més, en la presa de decisions relatives a l’aspecte i els usos de les ciutats s’acosten tres mons: gestió, recerca i ciutadania. Com en un triangle. Aquesta visió inclusiva compromet tots tres actors a comprendre com és el coneixement científic, com es poden planificar les accions polítiques i quines són les necessitats dels ciutadans. El coneixement compartit entre tots tres ha proposat solucions en àmbits com la mobilitat a diferents ciutats i la reducció de desigualtats entre els barris de Barcelona.

La cultura científica de la ciutadania


Els historiadors de la ciència concorden que l’interès massiu del públic cap als afers de ciència i tecnologia va començar durant i després de la segona guerra mundial, quan les incursions aèries i la seva detecció per radars van canviar el progrés –si es pot dir així– de les guerres. Una dècada més tard l’interès es va adreçar cap a l’astronàutica, quan el llançament de l’Spútnik pels soviètics va fer prometre Kennedy –per recuperar l’orgull ferit ianqui– que els Estats Units arribarien a trepitjar la Lluna, cosa que es va culminar en el viatge de l’Apollo 11.

Al mateix temps, la comercialització dels antibiòtics, que permetien guarir-se de malalties abans mortals; i dels pesticides, que aniquilaven les odiades plagues que minvaven els conreus, també acaparava l’interès de quefers relacionats amb la química i la farmacologia. La publicació, el 1962, del llibre «Primavera silenciosa» va ser una alerta i el despertar del moviment ecologista. La biòloga Rachel Carson advertia dels efectes perjudicials dels pesticides, especialment en els ocells –que en desaparèixer no se sentia el seu cant– i de la ocultació d’aquestes dades per part de la indústria química.

En la dècada dels setantes va ser la recerca del càncer, que omplia els diaris, i, en la dècada dels noranta, la genòmica, un coneixement relacionat que s’havia desenvolupat pels avenços en les tècniques de laboratori i de computació. En l’actualitat, cap dels casos anteriors no ha perdut interès, i s’hi han afegit el canvi climàtic i el coneixement del nostre cervell. Qui més qui menys, tenim noció. Però, en paraules d’Isaac Asimov, «L'aspecte més trist de la vida en aquest precís moment és que la ciència reuneix el coneixement més ràpid del que la societat reuneix la saviesa».

Polítiques municipals per la cultura científica


Tant per les qüestions mèdiques, com pel coneixement i els usos de l’entorn, la ciència i la tecnologia s’han incrustat en la nostra vida quotidiana. Mirem on mirem hi són presents. Els mitjans ens informen dels reptes que ens afecten i en els que, en molts casos, hi podem jugar algun paper. Una certa cultura científica permet tenir opinió sobre el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, sobre la resistència als antibiòtics i les malalties re-emergents, sobre l’enginyeria genètica i la nanotecnologia. Cal construir, doncs, una ciutadania culturalment activa.

En ser la unitat bàsica de l’organització territorial i per tant la més pròxima al ciutadà, el municipi té una gran capacitat per a promoure la cultura científica. Els resultats del Eurobaròmetre especial de 2010 fan palès que prop del seixanta per cent dels europeus (els espanyols som a la mitjana) estem interessats en conèixer els avenços en ciència, tecnologia i mediambient; però ens sentim poc informats, per sota de la mitjana (en aquest cas, som molt per sota de la mitjana). Si la cultura és un dret i una demanda, és una obligació pública apoderar culturalment els ciutadans.

El municipi té una gran capacitat de transformació social. Quan el coneixement circula fàcilment per la xarxa generada pels diferents agents en un municipi, tothom hi surt guanyant. Les accions públiques que han democratitzat el coneixement han afavorit la inclusió social, i la mateixa gestió pública ha resultat més efectiva. Per adaptar-se a la realitat, immersa en un procés ràpid de canvi i transformació, cal afavorir processos de generació de coneixement amb la ciutadania.