blog de raffiov

La ciència del règim franquista


Tradicionalment el concepte de ciència s’ha associat a valors com la llibertat. La idea que se’n deriva és que el desenvolupament científic només es pot produir en un estat democràtic on les llibertats dels investigadors i, per tant, les línies de recerca estiguin garantides per l’estructura social i política. Fora d’aquests esquemes, tot avenç científic és observat com una anomalia històrica. Tanmateix, lluny de situar-se com a excepcions que van en contra de la norma, la relació entre ciència i dictadura mai ha resultat antinatural. I el cas de l’Espanya franquista n’és un exemple.

L'Espanya de Franco naixé després d'una sanguinària guerra fratricida en què l'enfrontament militar quedava polaritzat per dos principals blocs ideològics. Després de tres anys de dura batalla, el bàndol franquista aconseguí el control del territori i imposà la seva ideologia totalitària com a eix reconstructor de la nació. Era l’any 1939 quan, un cop acabada la Guerra Civil, el règim franquista plantejà l’imperatiu de tornar a situar a Espanya a l’alçada de la resta de potències europees. El franquisme prometia la reconstrucció del país mitjançant la implementació d’una economia autàrquica, la industrialització del territori, la colonització agrària, la independència energètica, la protecció dels recursos naturals, entre d’altres. Directament o indirectament, el programa polític franquista acabava plantejant el desenvolupament científic com a eix vehicular de la nova identitat nacional.

10 iniciatives innovadores de divulgació científica


Fer que el coneixement científic arribi a nous públics és tasca àrdua però necessària. Per això, són cada vegada més les iniciatives que sorgeixen per “revolucionar” la divulgació científica convencional i, així fent, atraure nous públics a la ciència. Des de festivals científics per als més canyers, fins a monòlegs còmics i espectacles en directe per riure, aprendre i enamorar-se de la ciència. Si el món canvia, la comunicació científica s’adapta per connectar amb nous públics.

Javier Polinario, periodista i formador en divulgació a través de xarxes socials, explica: “Avui en dia és més necessari que mai divulgar ciència, ja que hem d'aconseguir que la gent sigui partícip dels avenços en investigació i, alhora, que la recerca estigui en línia amb les necessitats reals de la societat”. D’altra banda, són molts els experts que consideren que el foment de la comunicació científica va més enllà de la simple transmissió del coneixement: “Moltes vegades és més important transmetre la necessitat de desenvolupar un pensament crític que no pas el coneixement científic en si mateix”, explica Lydia Gil, documentalista experta en divulgació a través de xarxes socials.

Estació Ciutat: art, ciència i ciutadania


En ple cor de Barcelona, a dos passos entre la congestió de la Diagonal i el trànsit de la Meridiana, sorgeix un jardinet on les flors creixen directament sobre els murs. Es tracta de l’Estació Ciutat, un projecte en què l’art, la ciència i la ciutadania convergeixen per crear un indret únic dins la ciutat. Podem entendre aquest espai com una proposta conceptual de l'artista Natalie Jeremijenko qui va idear una clínica de salut ambiental per a les grans metròpolis. En un context en què les ciutats esdevenen cada vegada més grises de ciment i pol·lució, l’artista i enginyera Jeremijenko proposa revertir la situació millorant la qualitat del sòl i l'aire, incrementant el verd i recuperant la biodiversitat de les ciutats.

En certa manera podríem dir que l'Estació Ciutat neix "Després de la fi del món". És a dir, com una extensió tant espacial com temporal de l'exposició organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en què es reflexiona sobre el present i el futur de la crisi climàtica. Josep Perelló, comissari del projecte, destaca que l’Estació ha servit com a punt de convergència d’inquietuds ja existents en el teixit social: “Hem aconseguit fer convergir la feina de moltes persones en un projecte comú. En el cas de l'Estació Ciutat hem comptat amb la col·laboració de més de 40 organitzacions diferents entre les quals cal destacar el CCCB i l’Institut de Cultura de Barcelona, l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sant Martí".

La gran novetat que planteja l'Estació Ciutat és passar de la reflexió més teòrica a la pràctica més immediata. Amanda Masha-Caminals, directora del projecte, afegeix que l'objectiu era portar la reflexió gestada del museu als carrers de Barcelona: "L’Estació Ciutat sorgeix de la voluntat de sortir de l’àmbit expositiu per passar a l’acció, de sortir al carrer per incidir directament en la millora ambiental de la ciutat. Amb aquest objectiu vam ocupar l’espai públic de la mà de l’Ajuntament i les veïnes i veïns del Passatge  districte de Sant Martí".

Investigació, innovació i divulgació


Divulgar per assegurar la pervivència del coneixement
 

Narra la llegenda que entre les parets de la biblioteca d'Alexandria es concentrava tot el saber de la humanitat. Cap a principis del segle III aC., s'estima que aquest centre cultural de l'antiguitat comptava amb un total de 900.000 manuscrits arribats de tot el món. Tot el que mereixia ser conegut, estudiat o analitzat, tenia un lloc entre lleixes de la biblioteca més prestigiosa del món antic. Innumerables savis acudien a la ciutat egípcia per entrar en contacte amb aquestes fonts de coneixement. Aleshores, Alexandria representava un dels epicentres intel·lectuals més importants de l'antiguitat. Tanmateix, el mite de la gran biblioteca universal va arribar a la seva fi uns segles després del seu apogeu. Un gran incendi, atribuït popularment a Juli Cèsar, va destruir gran part del patrimoni intel·lectual de la ciutat egípcia. Segons algunes estimacions, es podrien haver perdut fins a 400.000 volums després d'una sèrie de catastròfiques dissorts ocasionades per l’incendi.
 

Aleshores, la pèrdua de llibres va equivaldre a una incommensurable pèrdua de coneixement. El contingut dels manuscrits es va perdre entre les flames i el fum. Ningú, més enllà dels savis, s'havia preocupat per entendre què deien aquelles obres enigmàtiques arribades de qualsevol racó del món. Ningú, més enllà dels experts, s'havia interessat per entendre el nou coneixement albergat entre les parets de la gran biblioteca universal. Paradoxalment, el centre cultural d’Alexandria havia reclòs, mantingut i deixat morir una gran font de saviesa. La llegenda de la biblioteca universal ha perviscut fins als nostres dies, en part, com a moralina. L'apogeu i decadència d'aquest centre cultural representa la demostració perfecta de perquè, més enllà de la investigació, cal fomentar projectes de divulgació: per assegurar la supervivència del coneixement.