Narrar la salut


En els darrers anys ha crescut l’interès per la utilització de la literatura en el context mèdic amb diferents objectius. En primer lloc, fer-ne ús com a instrument pedagògic en estudiants de medicina ha permès millorar competències professionals necessàries però difícils d’assolir en la formació biologista tradicional. En segon lloc, les narracions dels pacients han esdevingut un element de gran interès per comprendre la vivència de les malalties. Finalment, es va reconeixent la utilitat de les obres literàries com a instrument adjuvant en la millora de la qualitat de vida dels pacients. En conclusió, la literatura constitueix un element de gran interès formatiu i pot millorar la relació amb els pacients perquè permet comprendre millor els aspectes emocionals de la seva malaltia.


És el resum de l’article «La literatura a la docència mèdica: la importància cabdal de la literatura en la formació dels estudiants de medicina» dels doctors en medicina per la UPF Josep-Eladi Baños i Elena Guardiola.
 

També podeu consultar en obert aquests altres articles del mateix monogràfic:
 

«Un empelt de ciència i ficció: els trasplantaments a la literatura» del químic, periodista i divulgador Xavier Duran.

Molt abans que es realitzessin els trasplantaments reeixits en humans, alguns escriptors n’havien narrat en la ficció. En aquest article mostrem alguns exemples i expliquem com fins i tot idees aparentment esbojarrades tenien la seva inspiració en experiments autèntics. A partir dels anys setanta, quan els trasplantaments ja s’han normalitzat, apareixen narracions que plantegen problemes reals, com la manca de donants. Les obres comentades mostren la importància que pot tenir la literatura per fer aportacions en el debat ètic i social sobre trasplantaments i per fer que arribin al màxim de sectors.


«Contes de vacances: la literatura de ficció de Santiago Ramón y Cajal» de De Susana Collado-Vázquez, Doctora en Medicina i Cirurgia per la Universitat Complutense de Madrid i Jesús María Carrillo, Doctor en Filosofia per la mateixa universitat.

Santiago Ramón y Cajal, pare de la neurociència, va obtenir el Premi Nobel de Medicina en 1906 per la seua teoria neuronal. A més de ser un gran històleg, investigador i docent, va mostrar interès per la fotografia, la filosofia, l’astronomia, els escacs i la hipnosi. Va escriure obres científiques i biogràfiques molt rellevants així com els «Cuentos de vacaciones. Narraciones pseudocientíficas», cinc relats amb finalitat pedagògica en què es mesclen conceptes científics, ficció, una mica d’ironia i on sempre són presents el microscopi i la microbiologia. Els relats plantegen dilemes socials o morals de difícil solució motivats per avenços de la ciència o per una incorrecta educació científica de la població. Cajal pretenia millorar aquesta educació i desterrar falses creences i supersticions.
 

Més informació sobre el monogràfic Narrar la salut publicat a «Mètode 96», hivern 2017/18


Font: «Mètode»

1
Categories:
Publicacions