Articles

Recerca als instituts, una eina per fomentar vocacions


"Estem investigant si seria possible viure a Mart". Aquesta és la premissa o, millor dit, la pregunta d'investigació que es van plantejar l'Adrián Reyes Delgado i l'Adrià Aguilera Sarrià, dos joves de setze anys de l'Institut Thos i Codina de Mataró. "Per esbrinar-ho, ens hem plantejat simular una biosfera amb tots els elements que consideraríem necessaris per a la vida i analitzar si l'ecosistema que en resulta és sostenible per si sol".

En el cas d'aquests joves, la tasca d'investigació es canalitza dins de l’anomenat Projecte de recerca: un treball d'investigació obligatori per a tots els alumnes de quart curs de l’ESO o, en la seva modalitat més avançada, per als alumnes de Batxillerat de Catalunya. "Fa tot just una setmana que hem enllestit la biosfera. Hi hem inclòs aigua de mar, sorra, una gamba, una cloïssa, un cranc i un grapat d'algues. L’idea és crear un ecosistema sostenible, com el que s’està plantejant de cara a una futura colonització a Mart ", expliquen els joves.

Tant l’Adrián com l’Adrià es confessen apassionats del món de l’espai. Per això, quan se’ls va plantejar l’oportunitat d’investigar sobre qualsevol tema del seu interès, no van deixar passar l’oportunitat. Els joves expliquen que el seu treball, com tots els projectes d’investigació, va començar per una extensa recerca sobre el que s’havia fet fins al moment. Projectes, iniciatives i teories recollides, analitzades i estudiades per entendre cap a on anava el futur de l’exploració espacial. Després de l’elaboració del marc teòric, el plantejament de preguntes és el que va portar a aquests dos alumnes a seguir investigant i crear la seva pròpia recerca.

Eventos, cátedras, revistas y unidades de cultura: acciones de ciencia sobre la ciudad (y más allá)


Las formas de hacer presente la ciencia pueden adquirir las más diversas formas, presencias y niveles. Hay veces que usan la red o los medios, otras conforman espectáculos o tertulias, charlas o revistas. Este es un paisaje no exhaustivo de algunas de ellas. Su impacto es, la mayoría de las veces, subjetivo, y la forma de medirlo podría tener en cuenta diferentes propósitos: el fomento de vocaciones, la difusión de cultura científica, el mero interés o el acercamiento a una manera de pensar. Pero ciertas iniciativas parecen estar consiguiendo un efecto multiplicador: más allá de una intención global, generan un ambiente propicio en las ciudades y lugares que las promocionan. Es, como se dice, una labor de agitación y propaganda, un bien en sí mismo.

Incubadores al campus, les empreses científiques i tecnològiques del futur


Les start-ups científiques del futur neixen, en gran part, entre les parets de la universitat. Per això mateix, cada vegada són més els centres educatius que creen programes per fomentar la investigació, el desenvolupament i la innovació entre els seus alumnes. D'aquest esperit neixen les conegudes com a incubadores: un recurs per a fomentar la creació de nous projectes científics, tècnics i empresarials més enllà de les aules.

Quan es parla d’innovació, recerca i desenvolupament, el nom de Barcelona es posiciona com un dels primers referents del sector. Però més enllà dels llindars de la ciutat comtal, l’àrea metropolitana que la rodeja també esdevé un entorn ideal per desenvolupar aquestes iniciatives. Exemple d’això, els dos grans pols d’innovació empresarial que rodegen la metròpolis: 30 km cap al nord, les instal·lacions del Tecnocampus de Mataró; 20 km cap al sud, el Business Incubation Center de l’Agència Espacial Europea a Castelldefels. Ambdós, grans referents de com el desenvolupament científic pot ser canalitzat cap a grans iniciatives d’alt impacte social. 

Ciència i política: l’evidència i l’impacte


La major part dels gestors que apliquen una acció política tenen intenció de millorar les condicions dels beneficiaris; però no és freqüent que es dediqui una partida pressupostària a avaluar si realment s’han assolit els resultats. Segons Daniel Levy, professor de polítiques públiques a la universitat de Harvard, habitualment només s’estudien esforços i recursos esmerçats en el programa. Ara bé, estudis del Banc Mundial detecten una tendència global creixent que, per a prendre decisions i valorar si els programes realitzats han assolit els seus resultats, se n’avaluï l’impacte.

L’avaluació d’impacte forma part d’un programa més ampli que promou polítiques basades en l’evidència; però aquest mètode d’anàlisi canvia el focus: d’estudiar les inversions emprades, passa a analitzar els resultats obtinguts pels beneficiaris. Tant per confirmar si s’assoleixen els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides 2030, signats pels estats membres el 2015, com per a valorar les accions més locals, aquesta tendència mundial està canviant la manera que es planifiquen les polítiques públiques.

Estudiar els resultats d’un programa no només s’empra per transparència, rendiment de comptes o l’orientació de les accions públiques; sinó que les conclusions dels programes d’avaluació ofereixen la capacitat de prendre millors decisions d’utilització dels recursos i millorar els programes per, si s’escau, redireccionar-los.

L’evolució del potencial transformador de la cultura científica


L’objectiu de qualsevol administració és cuidar dels ciutadans, créixer i, dins el possible, ésser cada dia més rics. Però la riquesa més gran no es mesura en euros. La principal via de progrés social és el coneixement; per això des de institucions occidentals nacionals i supranacionals des de fa dècades s’ha considerat necessari establir línies polítiques per a estimular el creixement econòmic, la cohesió social i el desenvolupament basat en la recerca. Hores d’ara, bona part de les entitats i administracions públiques –des de les locals fins a les supranacionals– i privades treballen segueixen i evolucionen dins la filosofia consensuada en el marc internacional per a la transmissió de coneixement.

Bàsicament, en ciència i tecnologia hi ha tres models que relacionen experts i públic. El primer és el model de difusió –sovint anomenat model de dèficit–, el model de diàleg i el model de participació. Els tres models, reflex d’una evolució en què cada cop la intervenció de la ciutadania és superior, coexisteixen sense excloure’s i proposant fórmules híbrides. El diàleg i la participació ciutadana, per tant, han esdevingut una part crucial de la comunicació científica i tecnològica, que es basa en el compromís i l'experiència del públic, que s’ha anat ampliant amb la inclusió, per descomptat femenina, sinó també dels altres col·lectius que configuren una societat polièdrica i rica com és la nostra.

Síndromes literàries, una eina d’introspecció en la ment humana


La Madame Bovary de Gustave Flaubert patia una insatisfacció sentimental crònica. L’Anna Karenina de Lev Tolstoi, un ímpetu amorós desmesurat i destructiu. L’Otel·lo de Shakespeare, una gelosia malaltissa. Si alguna cosa tenen en comú aquests personatges icònics de la literatura universal, més enllà de les seves peripècies amoroses, és que han esdevingut models per descriure el comportament humà davant una determinada situació. La caracterització d'aquests personatges ficticis ha servit per delimitar un conjunt de quadres clínics on, la suma de diversos símptomes, defineix un estat patològic. D'aquí la creació de trastorns, símptomes i complexos amb el seu nom.

Moltes d’aquestes alteracions de la salut mental es presenten com a plantejaments intel·lectuals. És a dir, es formulen per descriure determinades conductes o trets psicològics d'una persona i, només en alguns casos, compten amb un rerefons científic suficientment sòlid que permeti consolidar el terme en l’àmbit acadèmic. Per això mateix, la majoria d’aquests trastorns, síndromes i complexos amb base literària compten amb més acceptació en l'esfera social. Així i tot, la creació d'aquestes categories per explicar determinats comportaments de la conducta humana ens permet establir un clar vincle entre literatura i psicologia, dues disciplines aparentment incompatibles que però comparteixen un mateix propòsit: la voluntat d'introspecció en la ment humana.

Nuevos modelos de periodismo científico: hacia la esperanza


La crisis económica avanzó pareja a lo que muchos llamaron la crisis del periodismo. La falta de recursos obligó al cierre de cabeceras, al recorte de salarios y de trabajadores y a la sensación de estar perdiendo un valor nuclear. El periodismo científico no fue ni mucho menos ajeno a ello. Acostumbrado a ocupar un papel lateral, fue de los primeros en acusar el golpe y sus secciones acabaron por ser de las más castigadas.

Pero también, y paralelamente, fueron surgiendo nuevos medios. En general digitales, en general haciendo de la necesidad virtud. Por varias razones hubo muchos que no sobrevivieron. Otros, como Materia, especializados en periodismo científico, se reconvirtieron y acabaron siendo responsables de la sección de ciencia de un medio tradicional como El País. Nacieron fundaciones como Civio, que se mantienen con éxito bajo una estructura colaborativa, o un poco antes la Agencia Sinc, una apuesta pública ya consolidada. Y, en medio de ese paisaje, han aparecido iniciativas como Percientex, que pretende servir como un escaparate de buenas prácticas; de un periodismo científico que, desde una u otra trinchera, desde medios más novedosos o más tradicionales (sea lo que sea que eso signifique) lucha por mostrar que siguen apareciendo ejemplos de calidad. Que la esperanza está fundada.

Coneixement compartit i polítiques locals


Qualsevol política pública es basa en una teoria més o menys explícita sobre l’existència d’unes necessitats que cal atendre, i sobre la forma com es distribueixen els recursos disponibles per a realitzar les accions que han de produir els resultats buscats. La defensa de la salut dels ciutadans o el desenvolupament d’un entorn respectuós amb el medi ambient exigeix la informació científica i tècnica més recent. Els científics produeixen proves, que els polítics utilitzen per prendre decisions. A canvi, els responsables polítics proporcionen als científics requisits d'evidència i recursos per a la recerca. Científics i polítics necessiten treballar junts.

En el punt crucial en què som, especialment en els ajuntaments, hi apareix el tercer actor: els ciutadans. El nou urbanisme ja no busca solucionar com es fa la ciutat, sinó quina ciutat volem. La política local, doncs, ofereix les oportunitats òptimes per a la intervenció de l’organització veïnal en la planificació urbanística amb l’objectiu de millorar les condicions de vida i l’equitat territorial. Així doncs i cada cop més, en la presa de decisions relatives a l’aspecte i els usos de les ciutats s’acosten tres mons: gestió, recerca i ciutadania. Com en un triangle. Aquesta visió inclusiva compromet tots tres actors a comprendre com és el coneixement científic, com es poden planificar les accions polítiques i quines són les necessitats dels ciutadans. El coneixement compartit entre tots tres ha proposat solucions en àmbits com la mobilitat a diferents ciutats i la reducció de desigualtats entre els barris de Barcelona.

Què li fa la ciència a la ciutat?


El suburbi napolità de Sant Giovanni a Teduccio - amb els murs coberts de grafiti, roba estesa entre els edificis, i una profunda crisi que l’acompanya des dels anys ’80, quan es va tancar l’empresa alimentària que donava feina a la gent del barri – sembla un lloc improbable per instal·lar-hi una acadèmia de desenvolupadors de Apple. Tanmateix, és exactament aquesta l’aposta de la Universitat Federico II de Nàpols, en col·laboració amb la tecnològica fundada per Steve Jobs.


“Els promotors s’estan prenent molt seriosament l’idea d’integrar el centre d’investigació amb els negocis existents en la zona”, afirma Jean Paul Addie, investigador en urbanisme de la Georgia State University (EEUU), que està seguint el cas des de prop.


Maqueta de la Developer Academy de Apple, a la Universitat Federico II de Nàpols / Università Federico II di Napoli

Contaminación urbana: la ciencia detecta un problema de todos los sistemas


“Al principio se pensaba que la contaminación sólo afectaba a los pulmones, y únicamente cuando había picos muy altos”, comenta Bénédicte Jacquemin, investigadora en el Instituto de Salud Global de Barcelona (ISGlobal). “Ahora sabemos que nos afecta a todos incluso desde antes de nacer, que lo hace de manera aguda y crónica y que repercute en nuestra calidad de vida, en todos nuestros órganos y sistemas”.

Barcelona no solo no se libra de este problema, sino que en ella es especialmente acuciante. Por su gran densidad, por su trazado dispuesto en auténticas autopistas urbanas y por su particular disposición geográfica, tiene el dudoso honor de ser una de las ciudades más contaminadas de Europa, superando permanentemente los límites exigidos tanto por la Organización Mundial de la Salud (OMS) como por la Unión Europea. Un estudio del año 2009 estimó que, si se cumplieran las normativas de la OMS, habría cada año 3.500 muertes prematuras menos, se aumentaría la esperanza media de vida en más de un año y se ahorrarían hasta 6.400 millones de euros, entre otras innumerables ventajas. ¿Por qué no acaba de llegar este mensaje con toda su crudeza?

Los estudios científicos están mostrando la magnitud del problema, con consecuencias hace poco insospechadas como la repercusión de la contaminación en el desarrollo cerebral y el aprendizaje de los niños. Están apuntando también muchas de las soluciones, con indicaciones concretas de las medidas más necesarias y eficaces a adoptar. De alguna manera está señalando y guiando la importancia y la salida a un problema enorme pero de apariencia invisible. Sin embargo, las medidas están siendo lentas y tímidas, y casi ninguna se libra de críticas de uno u otro sector. Este es un resumen de la situación: el problema, su repercusión, las acciones necesarias, los responsables.