Articles

Què li fa la ciència a la ciutat?


El suburbi napolità de Sant Giovanni a Teduccio - amb els murs coberts de grafiti, roba estesa entre els edificis, i una profunda crisi que l’acompanya des dels anys ’80, quan es va tancar l’empresa alimentària que donava feina a la gent del barri – sembla un lloc improbable per instal·lar-hi una acadèmia de desenvolupadors de Apple. Tanmateix, és exactament aquesta l’aposta de la Universitat Federico II de Nàpols, en col·laboració amb la tecnològica fundada per Steve Jobs.


“Els promotors s’estan prenent molt seriosament l’idea d’integrar el centre d’investigació amb els negocis existents en la zona”, afirma Jean Paul Addie, investigador en urbanisme de la Georgia State University (EEUU), que està seguint el cas des de prop.


Maqueta de la Developer Academy de Apple, a la Universitat Federico II de Nàpols / Università Federico II di Napoli

Contaminación urbana: la ciencia detecta un problema de todos los sistemas


“Al principio se pensaba que la contaminación sólo afectaba a los pulmones, y únicamente cuando había picos muy altos”, comenta Bénédicte Jacquemin, investigadora en el Instituto de Salud Global de Barcelona (ISGlobal). “Ahora sabemos que nos afecta a todos incluso desde antes de nacer, que lo hace de manera aguda y crónica y que repercute en nuestra calidad de vida, en todos nuestros órganos y sistemas”.

Barcelona no solo no se libra de este problema, sino que en ella es especialmente acuciante. Por su gran densidad, por su trazado dispuesto en auténticas autopistas urbanas y por su particular disposición geográfica, tiene el dudoso honor de ser una de las ciudades más contaminadas de Europa, superando permanentemente los límites exigidos tanto por la Organización Mundial de la Salud (OMS) como por la Unión Europea. Un estudio del año 2009 estimó que, si se cumplieran las normativas de la OMS, habría cada año 3.500 muertes prematuras menos, se aumentaría la esperanza media de vida en más de un año y se ahorrarían hasta 6.400 millones de euros, entre otras innumerables ventajas. ¿Por qué no acaba de llegar este mensaje con toda su crudeza?

Los estudios científicos están mostrando la magnitud del problema, con consecuencias hace poco insospechadas como la repercusión de la contaminación en el desarrollo cerebral y el aprendizaje de los niños. Están apuntando también muchas de las soluciones, con indicaciones concretas de las medidas más necesarias y eficaces a adoptar. De alguna manera está señalando y guiando la importancia y la salida a un problema enorme pero de apariencia invisible. Sin embargo, las medidas están siendo lentas y tímidas, y casi ninguna se libra de críticas de uno u otro sector. Este es un resumen de la situación: el problema, su repercusión, las acciones necesarias, los responsables.

La cultura científica de la ciutadania


Els historiadors de la ciència concorden que l’interès massiu del públic cap als afers de ciència i tecnologia va començar durant i després de la segona guerra mundial, quan les incursions aèries i la seva detecció per radars van canviar el progrés –si es pot dir així– de les guerres. Una dècada més tard l’interès es va adreçar cap a l’astronàutica, quan el llançament de l’Spútnik pels soviètics va fer prometre Kennedy –per recuperar l’orgull ferit ianqui– que els Estats Units arribarien a trepitjar la Lluna, cosa que es va culminar en el viatge de l’Apollo 11.

Al mateix temps, la comercialització dels antibiòtics, que permetien guarir-se de malalties abans mortals; i dels pesticides, que aniquilaven les odiades plagues que minvaven els conreus, també acaparava l’interès de quefers relacionats amb la química i la farmacologia. La publicació, el 1962, del llibre «Primavera silenciosa» va ser una alerta i el despertar del moviment ecologista. La biòloga Rachel Carson advertia dels efectes perjudicials dels pesticides, especialment en els ocells –que en desaparèixer no se sentia el seu cant– i de la ocultació d’aquestes dades per part de la indústria química.

En la dècada dels setantes va ser la recerca del càncer, que omplia els diaris, i, en la dècada dels noranta, la genòmica, un coneixement relacionat que s’havia desenvolupat pels avenços en les tècniques de laboratori i de computació. En l’actualitat, cap dels casos anteriors no ha perdut interès, i s’hi han afegit el canvi climàtic i el coneixement del nostre cervell. Qui més qui menys, tenim noció. Però, en paraules d’Isaac Asimov, «L'aspecte més trist de la vida en aquest precís moment és que la ciència reuneix el coneixement més ràpid del que la societat reuneix la saviesa».

La nova 'ciència de la ciutat'


Els assentaments informals – barris de barraques i d’infrahabitatge – no són cap anomalia. De fet, són presents a centenars de ciutats del món. Tanmateix, se sap poc sobre qui hi viu, i fins i tot quina és la seva geografia, en la majoria dels casos per ser il·legals, hi ha poques dades sobre ells als instituts d’estadística i als mapes oficials.

El projecte Know Your City, liderat per l’ONG Slum Dwellers International, ha aconseguit recollir informació censal, geogràfica i d’infraestructures sobre gairebé 8000 assentaments informals en més de 200 ciutats del món, tal i com revela un informe d’aquest any. El que és més notable, és que ho ha fet amb la participació dels propis habitants, que a través d’organitzacions locals han recollit dades i fins i tot, ajudat a fer mapes.

L’urbanista Richard Sliuzas, de la Universitat de Twente (Holanda), ha abordat el mateix problema des d’un enfocament completament diferent. “Fer mapes ja no és domini exclusiu dels professionals”, afirma en una presentació. Eines com Google Earth, OpenStreetMap, Wikimapia i altres, empren imatges de satèl·lits per fer mapes de llocs fins ara inaccessibles, com els infrahabitatges.

Estació Ciutat: art, ciència i ciutadania


En ple cor de Barcelona, a dos passos entre la congestió de la Diagonal i el trànsit de la Meridiana, sorgeix un jardinet on les flors creixen directament sobre els murs. Es tracta de l’Estació Ciutat, un projecte en què l’art, la ciència i la ciutadania convergeixen per crear un indret únic dins la ciutat. Podem entendre aquest espai com una proposta conceptual de l'artista Natalie Jeremijenko qui va idear una clínica de salut ambiental per a les grans metròpolis. En un context en què les ciutats esdevenen cada vegada més grises de ciment i pol·lució, l’artista i enginyera Jeremijenko proposa revertir la situació millorant la qualitat del sòl i l'aire, incrementant el verd i recuperant la biodiversitat de les ciutats.

En certa manera podríem dir que l'Estació Ciutat neix "Després de la fi del món". És a dir, com una extensió tant espacial com temporal de l'exposició organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en què es reflexiona sobre el present i el futur de la crisi climàtica. Josep Perelló, comissari del projecte, destaca que l’Estació ha servit com a punt de convergència d’inquietuds ja existents en el teixit social: “Hem aconseguit fer convergir la feina de moltes persones en un projecte comú. En el cas de l'Estació Ciutat hem comptat amb la col·laboració de més de 40 organitzacions diferents entre les quals cal destacar el CCCB i l’Institut de Cultura de Barcelona, l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sant Martí".

La gran novetat que planteja l'Estació Ciutat és passar de la reflexió més teòrica a la pràctica més immediata. Amanda Masha-Caminals, directora del projecte, afegeix que l'objectiu era portar la reflexió gestada del museu als carrers de Barcelona: "L’Estació Ciutat sorgeix de la voluntat de sortir de l’àmbit expositiu per passar a l’acció, de sortir al carrer per incidir directament en la millora ambiental de la ciutat. Amb aquest objectiu vam ocupar l’espai públic de la mà de l’Ajuntament i les veïnes i veïns del Passatge  districte de Sant Martí".

Ciencia, colaboración y ciudad: una revolución contra el alzhéimer


Lo primero, la realidad actual: “El alzhéimer es una enfermedad muy cruel, que va degradando a la persona en su progresión hacia la incapacidad. Y para la que no hay ningún tratamiento eficaz. Lo único que existe es que haya alguien dispuesto a cuidarte”. Ese es un posible resumen de la situación a día de hoy, formulado por alguien que lleva diez años tratando de cambiarla. Es Jordi Camí, director general de la Fundación Pasqual Maragall contra el alzhéimer.

Justo después, motivos para la esperanza: “Cuando diagnosticamos a una persona con alzhéimer, la enfermedad lleva ya años desarrollándose”, comenta. “El cerebro se busca la vida para aparentar que funciona, y lo hace muy bien, pero es como un edificio con aluminosis. Y la ciencia no es capaz de reparar un edificio cuando ya se cae. Ahora nos estamos centrando en un nuevo enfoque, estamos investigando en prevención, estamos en el momento de descubrir el proceso inicial de la enfermedad”. Es ahí donde sí podrían funcionar los fármacos que hasta ahora han fracasado, u otros nuevos que se están desarrollando. “Estoy seguro de que antes conseguiremos reducir el número de personas que llegan a estar enfermas que curar a los que ya tienen síntomas”, asegura Camí.

Nos recibe en su luminoso despacho, en el primer piso de la fundación, justo a un lado del parque de la Ciutadella. La conversación es un viaje por el drama del alzhéimer y el optimismo en que suelen basarse el conocimiento y la investigación. Es también un viaje por la historia de una fundación con miles de socios y voluntarios, que nació del drama pero también de la oportunidad, que se nutre de la colaboración.
 

Polítiques municipals per la cultura científica


Tant per les qüestions mèdiques, com pel coneixement i els usos de l’entorn, la ciència i la tecnologia s’han incrustat en la nostra vida quotidiana. Mirem on mirem hi són presents. Els mitjans ens informen dels reptes que ens afecten i en els que, en molts casos, hi podem jugar algun paper. Una certa cultura científica permet tenir opinió sobre el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, sobre la resistència als antibiòtics i les malalties re-emergents, sobre l’enginyeria genètica i la nanotecnologia. Cal construir, doncs, una ciutadania culturalment activa.

En ser la unitat bàsica de l’organització territorial i per tant la més pròxima al ciutadà, el municipi té una gran capacitat per a promoure la cultura científica. Els resultats del Eurobaròmetre especial de 2010 fan palès que prop del seixanta per cent dels europeus (els espanyols som a la mitjana) estem interessats en conèixer els avenços en ciència, tecnologia i mediambient; però ens sentim poc informats, per sota de la mitjana (en aquest cas, som molt per sota de la mitjana). Si la cultura és un dret i una demanda, és una obligació pública apoderar culturalment els ciutadans.

El municipi té una gran capacitat de transformació social. Quan el coneixement circula fàcilment per la xarxa generada pels diferents agents en un municipi, tothom hi surt guanyant. Les accions públiques que han democratitzat el coneixement han afavorit la inclusió social, i la mateixa gestió pública ha resultat més efectiva. Per adaptar-se a la realitat, immersa en un procés ràpid de canvi i transformació, cal afavorir processos de generació de coneixement amb la ciutadania.

Investigació, innovació i divulgació


Divulgar per assegurar la pervivència del coneixement
 

Narra la llegenda que entre les parets de la biblioteca d'Alexandria es concentrava tot el saber de la humanitat. Cap a principis del segle III aC., s'estima que aquest centre cultural de l'antiguitat comptava amb un total de 900.000 manuscrits arribats de tot el món. Tot el que mereixia ser conegut, estudiat o analitzat, tenia un lloc entre lleixes de la biblioteca més prestigiosa del món antic. Innumerables savis acudien a la ciutat egípcia per entrar en contacte amb aquestes fonts de coneixement. Aleshores, Alexandria representava un dels epicentres intel·lectuals més importants de l'antiguitat. Tanmateix, el mite de la gran biblioteca universal va arribar a la seva fi uns segles després del seu apogeu. Un gran incendi, atribuït popularment a Juli Cèsar, va destruir gran part del patrimoni intel·lectual de la ciutat egípcia. Segons algunes estimacions, es podrien haver perdut fins a 400.000 volums després d'una sèrie de catastròfiques dissorts ocasionades per l’incendi.
 

Aleshores, la pèrdua de llibres va equivaldre a una incommensurable pèrdua de coneixement. El contingut dels manuscrits es va perdre entre les flames i el fum. Ningú, més enllà dels savis, s'havia preocupat per entendre què deien aquelles obres enigmàtiques arribades de qualsevol racó del món. Ningú, més enllà dels experts, s'havia interessat per entendre el nou coneixement albergat entre les parets de la gran biblioteca universal. Paradoxalment, el centre cultural d’Alexandria havia reclòs, mantingut i deixat morir una gran font de saviesa. La llegenda de la biblioteca universal ha perviscut fins als nostres dies, en part, com a moralina. L'apogeu i decadència d'aquest centre cultural representa la demostració perfecta de perquè, més enllà de la investigació, cal fomentar projectes de divulgació: per assegurar la supervivència del coneixement.

Ciutats i territoris que fan florir la ciència


L’illa de Roosevelt, a Nova York, és el més gran experiment de transformació d’una ciutat en un pol global d’investigació científica. Els motors de la ciutat han sigut des de sempre les finances, la construcció, els serveis, però no la ciència. Al contrari de Boston, Nova York no té cap de les universitats més famoses dels Estats Units. Comparat amb Silicon Valley, està a anys llum en quant a innovació.

Fa una dècada, l’alcalde Michael Bloomberg es va plantejar donar-li la volta a aquesta situació. Per raons històriques, Nova York té més competències que la majoria de les ciutats del país; té un termini municipal molt gran; i té molts diners. L’administració va destinar el sol de l’Illa de Roosevelt a la creació d’un pol de recerca i innovació.

Per a qui volgués fer-ne aquell ús, hi ha un bon tros de terra a baix preu al costat de Manhattan. Al cap de poc, la Universitat de Cornell i l’israelià Technion van comprometre’s a construir-hi un campus i Google va expressar el seu interès en obrir-hi una seu.

L’èxit o el fracàs d’aquest experiment urbanístic es coneixerà només d’aquí uns anys. Tanmateix, el projecte resumeix bona part de les accions que les administracions locals poden fer per fer florir la ciència al seu territori: accions que tenen a veure amb l’urbanisme, els usos del sol, la creació d’infraestructures, l’atracció de talent, etcètera.

Què tenen de científic les ciències socials?

Les ciències socials i del comportament comparteixen moltes característiques amb les ciències «exactes» o «naturals»,incloent-hi el compromís amb l’anàlisi sistemàtica de dades empíriques, ja siguen quantitatives o qualitatives. No obstant això, l’objecte de les ciències socials és de vegades més imprecís, i implica moltes entitats abstractes com ara valors i cultures, i els seus mètodes no sempre inclouen mesuraments o experimentació. Són o no «científiques» les ciències socials?