Els historiadors de la ciència concorden que l’interès massiu del públic cap als afers de ciència i tecnologia va començar durant i després de la segona guerra mundial, quan les incursions aèries i la seva detecció per radars van canviar el progrés –si es pot dir així– de les guerres. Una dècada més tard l’interès es va adreçar cap a l’astronàutica, quan el llançament de l’Spútnik pels soviètics va fer prometre Kennedy –per recuperar l’orgull ferit ianqui– que els Estats Units arribarien a trepitjar la Lluna, cosa que es va culminar en el viatge de l’Apollo 11.
Al mateix temps, la comercialització dels antibiòtics, que permetien guarir-se de malalties abans mortals; i dels pesticides, que aniquilaven les odiades plagues que minvaven els conreus, també acaparava l’interès de quefers relacionats amb la química i la farmacologia. La publicació, el 1962, del llibre «Primavera silenciosa» va ser una alerta i el despertar del moviment ecologista. La biòloga Rachel Carson advertia dels efectes perjudicials dels pesticides, especialment en els ocells –que en desaparèixer no se sentia el seu cant– i de la ocultació d’aquestes dades per part de la indústria química.
En la dècada dels setantes va ser la recerca del càncer, que omplia els diaris, i, en la dècada dels noranta, la genòmica, un coneixement relacionat que s’havia desenvolupat pels avenços en les tècniques de laboratori i de computació. En l’actualitat, cap dels casos anteriors no ha perdut interès, i s’hi han afegit el canvi climàtic i el coneixement del nostre cervell. Qui més qui menys, tenim noció. Però, en paraules d’Isaac Asimov, «L'aspecte més trist de la vida en aquest precís moment és que la ciència reuneix el coneixement més ràpid del que la societat reuneix la saviesa».
