La Madame Bovary de Gustave Flaubert patia una insatisfacció sentimental crònica. L’Anna Karenina de Lev Tolstoi, un ímpetu amorós desmesurat i destructiu. L’Otel·lo de Shakespeare, una gelosia malaltissa. Si alguna cosa tenen en comú aquests personatges icònics de la literatura universal, més enllà de les seves peripècies amoroses, és que han esdevingut models per descriure el comportament humà davant una determinada situació. La caracterització d'aquests personatges ficticis ha servit per delimitar un conjunt de quadres clínics on, la suma de diversos símptomes, defineix un estat patològic. D'aquí la creació de trastorns, símptomes i complexos amb el seu nom.
Moltes d’aquestes alteracions de la salut mental es presenten com a plantejaments intel·lectuals. És a dir, es formulen per descriure determinades conductes o trets psicològics d'una persona i, només en alguns casos, compten amb un rerefons científic suficientment sòlid que permeti consolidar el terme en l’àmbit acadèmic. Per això mateix, la majoria d’aquests trastorns, síndromes i complexos amb base literària compten amb més acceptació en l'esfera social. Així i tot, la creació d'aquestes categories per explicar determinats comportaments de la conducta humana ens permet establir un clar vincle entre literatura i psicologia, dues disciplines aparentment incompatibles que però comparteixen un mateix propòsit: la voluntat d'introspecció en la ment humana.
