Tradicionalment el concepte de ciència s’ha associat a valors com la llibertat. La idea que se’n deriva és que el desenvolupament científic només es pot produir en un estat democràtic on les llibertats dels investigadors i, per tant, les línies de recerca estiguin garantides per l’estructura social i política. Fora d’aquests esquemes, tot avenç científic és observat com una anomalia històrica. Tanmateix, lluny de situar-se com a excepcions que van en contra de la norma, la relació entre ciència i dictadura mai ha resultat antinatural. I el cas de l’Espanya franquista n’és un exemple.
L'Espanya de Franco naixé després d'una sanguinària guerra fratricida en què l'enfrontament militar quedava polaritzat per dos principals blocs ideològics. Després de tres anys de dura batalla, el bàndol franquista aconseguí el control del territori i imposà la seva ideologia totalitària com a eix reconstructor de la nació. Era l’any 1939 quan, un cop acabada la Guerra Civil, el règim franquista plantejà l’imperatiu de tornar a situar a Espanya a l’alçada de la resta de potències europees. El franquisme prometia la reconstrucció del país mitjançant la implementació d’una economia autàrquica, la industrialització del territori, la colonització agrària, la independència energètica, la protecció dels recursos naturals, entre d’altres. Directament o indirectament, el programa polític franquista acabava plantejant el desenvolupament científic com a eix vehicular de la nova identitat nacional.