Tant per les qüestions mèdiques, com pel coneixement i els usos de l’entorn, la ciència i la tecnologia s’han incrustat en la nostra vida quotidiana. Mirem on mirem hi són presents. Els mitjans ens informen dels reptes que ens afecten i en els que, en molts casos, hi podem jugar algun paper. Una certa cultura científica permet tenir opinió sobre el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, sobre la resistència als antibiòtics i les malalties re-emergents, sobre l’enginyeria genètica i la nanotecnologia. Cal construir, doncs, una ciutadania culturalment activa.
En ser la unitat bàsica de l’organització territorial i per tant la més pròxima al ciutadà, el municipi té una gran capacitat per a promoure la cultura científica. Els resultats del Eurobaròmetre especial de 2010 fan palès que prop del seixanta per cent dels europeus (els espanyols som a la mitjana) estem interessats en conèixer els avenços en ciència, tecnologia i mediambient; però ens sentim poc informats, per sota de la mitjana (en aquest cas, som molt per sota de la mitjana). Si la cultura és un dret i una demanda, és una obligació pública apoderar culturalment els ciutadans.
El municipi té una gran capacitat de transformació social. Quan el coneixement circula fàcilment per la xarxa generada pels diferents agents en un municipi, tothom hi surt guanyant. Les accions públiques que han democratitzat el coneixement han afavorit la inclusió social, i la mateixa gestió pública ha resultat més efectiva. Per adaptar-se a la realitat, immersa en un procés ràpid de canvi i transformació, cal afavorir processos de generació de coneixement amb la ciutadania.
